Dimitri Xostakóvitx

Dimitri Xostakóvitx va néixer a Sant Petersburg al 1906 . La seva vida va està marcada per la Revolució Russa i la llarga i dura dictadura d’Stalin. Considerat des de molt jove com un geni de la composició musical, va veure la seva obra i la seva persona amenaçades per un règim totalitari que el titllava en moltes ocasions d’artista poc adequat per al poble. Xostakóvitx era un home de caràcter poc decidit i discret però, a la vegada, molt intel·ligent. A pesar de les dificultats, componia una música plena de força, humor i missatges incomprensibles per als governants capquadrats que el tenien constantment vigilat. Encara que la seva fama es va estendre arreu del món i va viatjar als Estats Units d’Amèrica, el compositor va continuar vivint a la seva pàtria fins que li va arribar la mort al 1975.

L’obra de Dimitri Xostakóvitx és molt extensa. Inclou concerts, simfonies, quartets, ballets, música per a cinema… fins i tot, alguna òpera.

Selecció de peces musicals de Gustav Mahler.

Concert per a violí No. 1

Concert per a violí No. 2

Simfonia No. 5

Simfonia No.7

Simfonia No.10

Concerta per a piano No.1

Concert per a piano No. 2

Concert per a violoncel No. 1

Concert per a violoncel No. 2

L’edat d’or (ballet)

Quartets per a cordes

Lady Macbeth i El nas (òperes)

24 preludis i fugues

( Dels llibres Blanc i Negre)

Gustav Mahler

Nascut a l’actual República Txeca l’any 1860, Mahler va ser el segon fill d’una família jueva de quinze germans. La seva infantesa va quedar marcada per la mort de nou d’aquest germans i pel comportament violent del seu pare.

El petit Gustav solia submergir-se en el seu món procurant allunyar-se dels problemes que l’envoltaven. Sembla ser que va descobrir un piano a casa del seu avi i el gran interès que aquest instrument li va despertar va influir en el seu futur musical.

Durant la seva vida, marcada per la tragèdies, va ser reconegut com un dels més grans directors d’orquestra i d’òpera del món. Com a compositor es va dedicar a les simfonies (la majoria d’elles de llarga extensió i gran nombre d’intèrprets) i al lied (cançons de cambra).

Va ser director de l’Òpera de Viena i del Metropolitan Opera House de Nova York, on tenia fama de ser molt estricte i dur amb músics i intèrprets. La direcció no li deixava gaire temps per a compondre i tan sols podia dedicar els estius a aquesta tasca.

La mort de la seva filleta Maria i el diagnòstic mèdic que ell mateix  patia una greu malaltia de cor, van enfonsar el compositor en una profunda tristesa que el va acompanyar fins a la seva mort a Viena l’any 1911.

Per la seva condició de músic jueu i modern, els nazis alemanys i austríacs van prohibir la interpretació de l’obra de Mahler. Després de la Segona Guerra Mundial i gràcies a la labor de grans directors com Bruno Walter o Leonard Bernstein, les seves simfonies i lieds van tornar a ser merescudament reconegudes arreu del món.

Selecció de peces musicals de Gustav Mahler.

Simfonia n. 1 (Tità)

Simfonia n. 5

Simfonia n. 6 (Tràgica)

Simfonia n. 7 (Cant de la nit)

Simfonia n.8 (Dels Mil)

Simfonia n. 9

La cançó del Lament

Cançons dels Nens Morts

La cançó de la Terra

( Del llibre Roig)

Bruce Springsteen

Springsteen, conegut com The Boss (El cap) va néixer a Nova Jersey (Estats Units) l’any 1949 en el si d’una família humil de pare irlandès i mare italiana.

Quan era molt jovenet, després de veure actuar a la televisió el cantant de rock  Elvis Presley, va decidir dedicar-se a la música. La mare de Bruce va aconseguir un préstec per a comprar-li una guitarra de qualitat que costava seixanta dòlars, una quantitat força important per l’època.  Basant-se en aquest fet, el músic va compondre anys més tard la cançó titulada The Wist (El desig).

A partir de l’àlbum Born to Run, (Nascuts per córrer ) publicat  l’any 1975, els èxits no han parat d’acompanyar el Boss. Les seves actuacions, plenes de bona música i de força interpretativa, l’han premiat amb un públic entusiasta, fidel i d’edats ben diverses.

Bruce Springteen manté una molt bona sintonia amb Barcelona. Els concerts oferts pel Boss i la seva banda (E Street Band) a aquesta ciutat s’han convertit en actes multitudinaris on intèrpret i públic gaudeix de valent amb la mateixa música. Els últims concerts a Barcelona s’han celebrat durant el més de juliol de l’any 2008.

Selecció de peces musicals de Bruce Springsteen.

Born To Run (Nascuts per córrer)

Thunder Road (Carretera del tro)

Badlands ( Males terres)

Jungleland (La terra de la jungla)

The River (El riu)

Hungry Heart (Cor famolenc)

Nebraska (Nebraska)

Atlantic City (Atlantic City)

Dancing In The Dark (Ballant a la foscor)

Born In The U.S.A. (Nascut als Estats Units)

I’m On Fire (Estic cremant)

My Hometown (El meu poble)

Glory Days (Dies gloriosos)

Brilliant Disguise (Disfressa lluent)

Human Touch (El toc humà)

Better Days (Dies millors)

Streets Of Philadelphia (Carrers de Filadèlfia)

Secret Garden ( El jardí secret)

Blood Brothers (Germans de sang)

This Hard Land (Aquesta terra difícil)

The Rising (L’aixecament)

Lonesome Day (Dia solitari)

( Del llibre Roig)

Johannes Brahms.

Va néixer a Hamburg el 1833. Era fill d’un contrabaixista amb pocs diners i, al principi de la seva carrera, va haver de guanyar-se la vida tocant el piano a tavernes de mala mort de la seva ciutat. Va ser molt bon amic del també compositor Robert Schumann i de la seva dona Clara i tots dos, el van ajudar a entrar en el món musical del moment. Brahms no es va casar mai però, després de la mort de Schumann, va conservar durant tota la seva vida una gran amistat amb Clara per la qual sentia molt d’afecte. Ja amb molta fama, es va establir a la ciutat de Viena on va convertir-se en un dels compositors més importants i reconeguts.

Brahms tenia un caràcter molt particular. Era dur i mordaç i solia deixar anar estirabots a tort i a dret, però també era generós i inspirava una gran lleialtat entre els seus amics.

Alguns crítics han titllat l’obra musical de Brahms com de massa clàssica, però molts altres experts l’han considerat progressista i molt innovadora.

La música de Brahms és apassionada i romàntica però, a la vegada, equilibrada, controlada, refinada i amb un punt just de melangia. El seu legat ha influït en el posterior desenvolupament musical del segle XX.

Tant Johannes Brahms com Antonin Duvorak van ser compositors molt prolífics. A continuació us oferim una selecció de peces escollides d’aquests dos grans músics.

Selecció de peces musicals de Johannes Brahms

Simfonia n.1

Simfonia n. 2

Simfonia n.3

Simfonia n.4.

Variacions sobre un tema de Haydn

Variacions i fuga sobre un tema de Handel

Variacions sobre un tema de Paganini

Concert per a piano n.1

Concert per a piano n.2

Concert per a violí i orquestra

Sonates per a piano i viloncel

Danses hongareses

Rèquiem alemany

Doble concert per a violí, violoncel i orquestra

Quatre cançons serioses (Cicle de cançons)

Valsos i cançons d’amor (Cicle de cançons)

Bon dia, bona nit (Cançó de bressol)

( Del llibre Groc)

Antonín Dvorák

Dvorák va néixer al 1841 als afores de Praga. Els seus pares tenien un modest hotelet i eren els carnissers del poble. El talent musical del jove Dvorak el va portar a aconseguir una beca per a dedicar-se a la composició. Un dels membres del jurat era Johannes Brahms qui, impressionat per la qualitat de la seva música, el va recomanar als seus editors. L’amistat entre els dos músics es va mantenir al llarg dels anys sempre allunyada d’enveges i amb un gran respecte mutu.

Brahms va fer aquest comentari sobre la música de Dvorák:

M’acontentaria que se m’acudís a mi com a idea principal el que se li acudeix a Duvorák incidentalment.

Dvorák era un enamorat de la terra on va néixer i moltes de les seves composicions vinculen la tradició clàssica amb els elements musicals dels seu país d’origen.

Des del 1892 al 1895 va residir amb la seva família als Estats Units, on va treballar amb gran èxit dirigint el Conservatori Nacional de Música de Nova York. Allà va descobrir elements musicals típicament nord-americans que va incorporar a algunes de les seves obres. Però l’enyorança del seu país al va fer tornar a Praga on, aclamat com un gran compositor, va viure amb humilitat i lleial a la nacionalitat txeca la resta de la seva vida.

Seleció de peces musicals d’Antonin Dvorak

Simfonia n.7

Simfonia n. 8

Simfonia n. 9 (Simfonia del Nou Món)

Concert per a violoncel i orquestra

Concert per a violí i orquestra

Danses eslaves

Poemes simfònics (La bruixa del migdia, La filosa daurada, Aquari, La coloma del bosc i Cançó per a un heroi)

Quartets per a cordes

Trios per a piano (en especial el trio Dumky)

Sons de Moràvia (Cicles de cançons)

Rusalka (Opera)

Stabat mater

(Del llibre Groc)

(* Discografies recollides en col·laboració amb Xavier Rodon)

Recorregut

El meu avi

és un manobre,

però no de cases,

ni de pisos,

ni de teulades

ni de celoberts…

El meu avi

és un manobre

dels verds.

Del verd-enciam,

del  verd-tomaquera,

del verd-de mongeta tendra,

(fins i tot

del verd-julivert!)

Tot xiulant,

( una cançó antiga)

el meu avi

construeix,

ordena,

dissenya

els verds

mentre estima

el trencaclosques

fantàstic

del petit hort

que cada dia

conrea.

( Del llibre Verd)

Prendre la fresca

Rabiüt

el sol s’amaga

en el vermell

de ponent.

La frescor

arriba,

sense pressa,

tenyida

amb olor intensa

de llimoners.

I la gent,

com cargols

porucs,

treu el cap

i s’asseu

als portals

de les cases

sobre

les seves closques

en forma

de cadira.

(Del llibre Nit)

Blanc de cuina

El cuiner

es posa un barret

llarg i estret

perquè

les receptes

entremaliades,

que pel cap

li van triscant,

no se li escapin….

volant!

(Del llibre Blanc)

Hora de berenar

La veïna

té un gat blanc.

Jo,

un de negre.

La veïna

beu te verd.

Jo,

cafè natural.

La veïna

porta xador.

Jo,

passadors de colors.

A mi m’agrada

el seu gat blanc

i a ella

el meu gat negre.

Ens convidem

a berenar

i riem dient

que prenem

té natural i cafè verd!

Ella porta xador

i jo passadors de colors.

Ella, és ella

i jo, sóc jo.

Cap problema!

( Del llibre Blanc)

Hora de dinar

La veïna

té un gat negre.

Jo,

un de blanc.

La veïna

és morena

amb cabells rinxolats.

Jo,

rosseta

amb els ulls clars.

La veïna

menja cus-cus.

Jo,

arròs a la cassola.

Riem plegades

tot dient

que els nostres gats

ens han convidat a dinar

un nou plat que es diu

cuscusarròsalacassola!

El meu gat és blanc.

El seu, és negre.

Ella és morena

i jo, rosseta.

Ella, és ella

i jo, sóc jo.

Cap problema!

(Del llibre Negre)

Estimar

El negre viatja

i dorm

en les mans aspres

del meu pare.

Cada ratlla,

cada dibuix,

cada arruga

de la seva pell

s’ha fet amiga

del negre.

Quan m’amanyaga

la cara,

em deixa tot de caminets

de carícies fosques.

El meu pare diu

que ell és un bruixot indi

amb dits-pinzells

plens de pintures

de guerra-de-riure!

El meu pare és un mag,

i també

el millor mecànic de cotxes

de tot el món!

(Del llibre Negre)

Pega dolça

Rosega.

Mastega.

La gola

espetega.

Tenyeix

els vorals

de llengua

i genives.

La boca

negreja!

La saliva…

es barreja!

I el nas, que t’olora,

es desfà

d’ enveja

.                         (Del llibre Negre)

Amistat

Les bruixes,

les dels contes i les de veritat,

no tenen un gos:

tenen un gat.

Un gat negre

de posat sorrut,

pèl crespat

i ulls

d’espurna salvatge.

Un gat negre

que, cada nit,

(no ho sabies?)

regala

bocinets

de lluna-de-formatge-tendre

als ratolins més petits

que viuen

al cor del bosc.

( Del llibre Negre)

Non – non

En el alféizar de mi ventana

tengo geranios rojos,

rojos y grana.

Flores de terciopelo,

de porcelana

cómo tu par de ojitos

mi niña Anna.

L’abuela María

canta una cançó de bressol a la meva germaneta.

(Del llibre Roig)

Ho sabies?

El pintallavis

de Holliwood

deixa petons

de mentida.

(Del llibre Roig)

Sístole – Diàstole

Bum – bum!

Petit silenci…

Bum – bum.!

Motor de cada dia.

(Del llibre Roig)

Sorpresa

El meu gat negre

(negre com un carbó,

negre com una pega)

ple de mandra

rosega – mossega- es refrega – dona brega.

Mentre

observa el món de colors

amb els seus ulls…

grocs.

(Del llibre Groc)

Rima per a un fet quotidià

Dins

del meu cos,

el que sobre

es recull i fa camí

sortint content

cada dia

en les aigües

del pipí.

(Del llibre Groc)

Tarantella per a la pasta amb ou

Ravioli,

cannelloni,

spaghetti,

maccheroni!

Tagliatelle,

tortellini,

ravioli,

spaghettini!

Bella Itàlia,

mamma mia!

Tot canviant la fesomia

amb el rostre ben colrat,

i el bigoti cargolat,

un cuiner de bata blanca

i un barret estarrufat,

ha batejat cada pasta

amb nom que sembla cantat!

Ravioli,

cannelloni,

spaghetti,

maccheroni!

Tagliatelle,

tortellini,

ravioli,

spaghettini!

(Del llibre Groc)

( Del llibre Tot Dahl)

Imatges de l’Anjelica

Roald Dahl pàgines. Tot Dahl

Imatges de RD

Als voltants de 1984-85, “La maravillosa medicina de Jorge” i “El fantàstic Sr. Guillot” (Ed. Alfaguara) van caure a les meves mans. Els vaig començar a llegir sense gaire convicció, us haig de ser franca. Però, molt al contrari del que al principi jo em pensava, ambdós em van causar una impressió molt diferent de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. “El fantàstic Sr. Guillot” el vaig trobar ideal per a nens de 8-9 anys; el tema, la història em va captivar…; de seguida va passar a la biblioteca d’aula i com a llibre recomanat a la biblioteca de l’escola. “La meravellosa medicina d’En Jordi” em provocà un considerable mal d’estómac! Em va agradar, era divertidíssima…Però, cal dir que em va descol.locar. Aquell conte era bestial! Aquella iaia era un monstre! En Jordi, el protagonista…també era una mica monstre!. I la reacció del pare, de la família en general, de quedar-se tan amples quan la malvada iaia desapareix (per culpa seva, així sí)…¿No traspuava una total manca d’ètica? Vaig decidir deixar de banda els meus perjudicis i donar el llibre als nens sense dir ni piu, ni de bo ni de dolent, permeten que fossin ells els que jutgessin el producte. I van donar el seu veredicte, i un tant per cent elevadíssim va quedar encantat, sense mostrar cap tipus de mala consciència pel comportament dels personatges. Davant d’aquesta reacció (i també la molt positiva després de llegir “Fantàstic Sr. Guillot”) vaig gosar endinsar-me en la biografia de l’escriptor amb una predisposició molt diferent de la que havia tingut algun temps enrera.

A poc a poc els llibres de Dahl van anar entrant a les classes. Els descobríem de manera desordenada, els recuperàvem del nostre oblit i tots anaven estimant la manera d’escriure de l’autor.

Va aparèixer el primer dels nombrosos treballs que els nois i noies de l’escola lliurarien a Roald al llarg de cinc anys. Els alumnes de 5è. del curs de 1986-87 decideixen enviar-li una gran felicitació de Nadal. Ell contestà, afectuosament, com sempre. L’assemblea de 5è, animada pel fet, es mobilitza. El resultat és un preciós treball d’autor sobre els llibres més llegits de Dahl durant els cursos de Cicle Mitjà. Ben relligat en forma de llibre, el treball vola cap Anglaterra. En Dahl ens contestà entusiasmat:

“Estimada Lola i admirables nens de la teva classe:

Us haig de dir que m’han arribat magnífics dibuixos i llibres de vailets d’arreu del món, però cap no ha estat tan bonic com els vostres…”

Així començava una carta molt emotiva, que ens va deixar a tots emocionats i contents com unes pasqües.

Sempre m’ha agradat comparar Roald amb un gat, potser perquè els ulls tan blaus que tenia em recorden els d’un siamès o senzillament perquè va saber endinsar-se en els nostres biblioteques amb la cautela i eficàcia d’aquest animal. Quan escric sobre ell -i al principi de l’article ja ho he fet- busco la manera que surti la comparança perquè trobo que és gràfica i li escau. Doncs bé, el gat-Roald, tot passejant-se per l’escola, es va ficar a la classe de 4t. Ens trobem en el curs 1988-89. El llibre que jo llegia als nois, cada dia un trosset, era “Les Bruixes”.- El grup en gaudia de valent. Sorgeix la idea: “Podríem començar un treball tan bonic com el que van fer aquell curs de 5é. que tenies fa temps”. “Però ha de sortir diferent, d’una altra manera…”.Tot és a punt. La màgia torna a fer-nos pessigolles amb els seus dits llargs. Carpetes de colors van quedant plenes de treballs quasi tots plàstics, sobre diferents aspectes del llibre: receptes de bruixes, cases de bruixes, metamorfosis de nens en els objectes més inversemblants, somnis després de llegir el llibre, cares, peus i mans d’aquells sinistres personatges…Dotze carpetes ben curulles van ser el resultat final!! Acompanyàrem el conjunt amb una titella de guant d’una “bruixa típical ínglis”, tal com deuen ser les que corren per aquell país, quan van habillades de “senyora normal”, amb la seva bosseta, els seus guants i el barretet tan bufó!

El treball ja estava acabat. Dins d’una bonica caixa descansava llest per a ser enviat al seu destinatari. Però a mi se’m va ficar una idea al cap: aquell treball el volia entregar personalment a Dahl. Dit i fet. Explico el meu projecte a la Teresa Lagares, la companya de curs paral·lel amb la qual havíem fet conjuntament el treball. Estem d’acord: escriurem a Dahl dient-li el que volem fer. Hi ha un problema: el nostre nivell d’anglès (sobretot el meu que és zero!) presenta força dificultats per anar pel món. Trobem una bona solució: la Gloria Bassolas, que dóna aquest idioma a segona etapa, té una envejable fluïdesa a l’hora de parlar-lo, i que és una incondicional de l’obra de’n Dahl, queda incorporada a l’equip.

En  Dahl contesta: “De veritat que vindreu expressament a Londres a veure’m? “Quedem entesos: el 19 de maig serà el dia.

Portàvem un bon esglai totes tres, la Teresa, la Gloria i jo, quan vam pujar al tren que sortia de l’estació de Marylebone direcció a Great Missenden, el poble on vivia Dahl. “Qui vindrà a buscar-nos a l’estació? com ens coneixeran? Potser Dahl ni ens rep…Ves a saber! De fet, ens fiquem en cada embolic!” Un grapat de preguntes i atabalaments com aquest ens bullien dins el cap.

El tren arriba a Great Missenden, una petita via al bell mig de la campinya anglesa. El temps és inusualment estable i calorós. L’estació sembla de postal, tota blanca i vermella…

Entrem al vestíbul de l’estació…Mirem cap a un costat, cap a l’altre…Al fons, en el llindar de la porta que donava a l’altra banda del vestíbul, et vam trobar. Alt com un San Pau, encorbat pel pes dels anys, vestit d’aquella manera tan particularment anglesa i, per a nosaltres un xic estrafolària. Ens acostem vers on ets tu. Tens aquells ulls blaus, tan blaus…un somriure una mica burleta i gastat. Els cabells blanquíssims, els que et queden, et voleien al voltant de la calba…

“Amic meu -vaig pensat-, ja pots dir el que vulguis, ja pot dir que no és cert: Tu ETS el Gran Gegant Amic!”

“…En 1982 “El Gran Gigante Bonachón” fue su primer libro con una niña como protagonista, lo escribió con un amor profundo. Sofía, la heroina, era una niña valiente que desarrollaba una amistad muy importante con el Gran Gigante. La historia estaba concebida en torno a mi hija Sofía y a mi padre, que se personificó como el GGB.”

(Tessa Dahl, Mi padre Roald. “El Pais”, 12-6.1988)

“Tessa, su hija, dijo que “El Gran Gigante Bonachón” publicado en 1982 era su autorretrato.”

“No se crean nada de lo que publican los periódicos. Se lo inventan todo”-es la respuesta del escritor.

“Es cierto que el Gran Gigante Bonachón se asemeja a él en estatura -Dahl mide 1.95 metros de estatura- y que el oficio del gigante amistoso que distribuye sueños entre los niños mientras duermen se parece al del escritor.”

(Cristina Ferrer. Roald Dahl: el gigante amigo de los niños, CLIJ”, nº 2.

Tu, el Gran Gegant, ens vas saludar i ens feres pujar al cotxe on en Choper, un gos terrier tremendament amistós, anava pasejant-se sense manies per sobre de totes nosaltres.

Va ser un dia entranyable. El treball et deixà bocabadat. Al menjador de casa teva obrírem la caixa i d’ella anaven sortint sorpreses i més sorpreses, i tu vinga dir: “Fabulós! Extraordinari!” El color que som capaços de transmetre els esperits mediterranis t’entrava a onades pels ulls. La teva dona ,  la Felicity, estava contentíssima, les teves germanes, que vas convidar “a l’acte”, divertides amb tot aquell muntatge .L’eficient Wendy, la teva secretaria, participava també en el conjunt. La Joici, la cuinera, tot preparant el dinar, anava donant ullades a tot el que apareixia. Mentre, en Choper, amunt i avall, entre els nostres peus, sense manies. Però ben mirat, qui tenia manies en aquell moment? Ningú. Si semblava que estiguéssim a casa d’un amic de tota la vida!

Dinàrem plegats, ens vas ensenyar on escrivies, ens vas regalar llibres, veiérem un vídeo on oh, emoció! sortia el primer treball que et vam enviar…Ja ho he dit: una jornada entranyable que recordarem sempre, sobretot per la senzillesa i afectuositat amb que és va desenvolupar.

La relació amb tu, Roald, continuà. El Nadal següent t’enviàvem una caixa de torrons. Empedernit llaminer com eres, ens contestaves:

“…He rebut els magnífics dolços de Nadal que m’heu enviat. Són boníssims, però em faran posar terriblement gras!”

Després, els nens de 3r., confegiren aquell calendari sobre el llibre “El Fantàstic Sr. Guillot” i, ells mateixos, un gran ninot articulat que era el teu retrat acompanyat del teu esquelet també articulat. “Estem estudiant l’esquelet -escrivien els xiquets- i hem descobert que tenim molts, molts ossos. Com que tu ets tan alt, segut que deus tenir un esquelet molt, molt llarg i gran.”

Així acabava la carta amb que en vas contestar “…Gràcies una vegada més per la feina que heu tingut per enviar-me un invent tan enginyós i intel·ligent. El guardaré molt, molt de temps.

Però el temps va esdevindra curt, amic Roald. Mentre que amb els nens de 4rt. et preparàvem  una agenda plena de llunes, pallassos, ocells… quan la tardor adormia els camps i escurçava els dies… ens vas deixar per anar-te’n al lloc d’on no es torna.

Amb una tristesa immensa, però a la vegada contentes de poder fer-ho, la Glòria i jo vam anar a Great Missender, al teu enterrament. Vam retrobar-nos amb la Felicity, la Wendy, la Joyci, en Choper…

Als països nòrdics els sentiments vers la mort tenen un cert aire introvertit. Els cementiris són realment llocs de pau, on l’esperit se serena no sé si per la verdor, per la poca ostentació de les tombes o per la placidesa dels indrets. Tu estàs enterrat en un d’aquests llocs, Roald, molt a prop de la casa on has viscut tants i tants anys. Barrejada amb la terra que et cobreix hi ha un grapat de sorra del pati de la nostra escola. El vam  portar des de Mataró i l’escampàrem junt amb els nostres records.

Els nens de la classe van voler que els expliqués on reposaves. Entre tots férem un bell exercici d’imaginació. Jo explicava com són els voltants del cementiri: el poble de Great Missender al fons, el camí estret que puja, els camps de diferents verds, els arbres sense fulles, els corbs cridaners sobre el roure més alt, l’església de St. Peter and St. Paul dalt del pujol… Ells, amb els ulls tancats, anaven imaginant.. Al final van dibuixar el que les seves ments havien captat. I, no creus, Roald, que van confegit uns treballs ben bonics? Oi que els nens han copsat tota la serenor de l’indret? Estic segura que t’agraden i que, des d’allà on viuen per sempre els que han estimat. deus dir tot fluixet: “Fabulós! Extraordinari!”

Ens han dit que descanses

en un lloc plàcid i tranquil,

on els  verds s’estenen

sobre un suau paisatge

de pujols, prats i arbres

on els ocells hi fan niu.

Ens han dit que descanses

sota un cel boirós i gris,

tot esperant

una primavera llunyana.

( Poema realitzat pels nens i nenes de la classe de 4art.)

Després de la mort de Roald els nens es van quedar molt tristos. Però el temps tot ho cura i em va alegrar comprovar que els seus llibres continuaven siguent llegits a les aules amb l’entusiasme de sempre. Encara que l’autor havia desaparegut tísicament, la seva obra continuava viva.

Vaig decidir que no havíem de trencar la nostra relació amb Hipsy House. Liccy Dahl, l’amable i carinyosa esposa de Roald, seria el nostre punt de referència.

I aquella decisió personal ha resultat del tot encertada. Durant els últims cinc cursos la correspondència i els regals que  ens hem  intercanviat entre Liccy i l’escola han sigut constants i entranyables.

El record de Roald ens acompanya. El Gran Gegant, amic dels nens, estarà sempre present entre nosaltres.

http://www.roalddahl.com/ Pàgina oficial

http://www.xtec.cat/recursos/lit_inf/dossiers/dahl/ Pàgina en català

http://www.roalddahlfans.com/ Pàgina dels fans

http://www.imdb.com/name/nm0001094/ Pàgina filmografia

http://www.roalddahlmuseum.org/ Museu Roald Dahl a Great Missenden

http://www.roalddahlfoundation.org/ Fundació Roald Dahl

http://www.puffin.co.uk/static/cs/uk/15/minisites/dahlday/index.php Pàgina de la editorial Puffin. “El dia Dahl”

http://www.quentinblake.com/ Pàgina oficial de Quentin Blake

Des de la finestra. Col. Ala Delta. Ed. Baula

A Antoni Castejón i a Pau Raga i Amàlia Ramoneda.

L’Antoni Castejón és l’Home del Temps per excel·lència. Va morir ja fa uns quants anys però la seva empremta encara es nota en els informatius meteorològics dels nostre país.

La Pau Raga i l’Amàlia Ramoneda són dues fantàstiques i incansables bibliotecàries

Poemes de cada dia. Col. Ala Delta. Ed. Baula.

A Emilia de Pablos, Anjelica Huston.

La Sra. Emília de Pablos va treballar durant molts anys de conserge a l’escola Camí del Mig. És una persona entranyable. Tothom en guarda un gran record.

L’actriu Anjelica Huston és una companya de viatge des de fa molts anys. Amb els nens i nenes del Camí del Mig mantenim una afectuosa correspondència des de fa més de 15 anys.

A ambdues també els vàrem dedicar el mig-metratge Roulf. Terror a l’escola que vàrem filmar i produir a l’escola Camí del Mig a l’any 2002.

Anem a l’escola!. Col. Ala Delta. Ed. Baula.

Dedicat al MEM (Moviment Educatiu del Maresme) i a Francesc Chiva

El MEM fa molts anys que trisca en això de l’educació al Maresme.

En Francesc és un dels homes més generós que conec.

Poemes petits. Col. Flautats. Public. de l’Abadia de Montserrat.

A Berta, Roger, Lola, Èlia, Bernat…

Quan es va publicar el llibre, tots acabaven de néixer o eren molt petitons, tant com els poemes del llibre.

Anem de colònies Col. Ala Delta. Ed. Baula. .

Al camp d’Aprenentatge de Les Obagues (Juneda) i a en Joan, d’autocars Colomer.

A Les Obagues he anat un munt de vegades de colònies amb els meus alumnes. El trajecte de L’AVE els ha fet canviar d’emplaçament però no els ha esborrat l’empenta i la feina ben feta.

En Joan és el conductor d’autobús amb el que he coincidit més vegades anant de colònies.

Endevinalles / Adivinanzas. Col. Rialles. La Galera.

Versió castellana: Al CEIP Montiano Placeres (Gran Canária)

Versió catalana: A l’Escola Ginebró.

Dues escoles, una llunyana i l’altra propera, que treballen amb ganes.

Nit.  Public. de l’Abadia de Montserrat.

A l’Aula de Teatre de Mataró i a Montse Boixareu.

Força nois i noies de les meves classes han passat per l’Aula de Teatre i han gaudit i après amb els seus mestres i cursos.

La Montse Boixareu és una editora exemplar i eficaç i una molt bona amiga.

Verd. Col. Colors. Public.de l’Abadia de Montserrat.

A Joan Antoni Baron, al Montnegre i al Montseny.

Actualment, en Joan Antoni és l’alcalde de Mataró però, abans d’aquesta tasca de gran responsabilitat, va treballar de mestre a l’escola Camí del Mig. Tot el que sé de vegetació i fauna és gràcies a la seva paciència.

Blau. Col. Colors. Public. de l’Abadia de Montserrat.

Al compositor Bernat Vivancos i al meteoròleg Antoni Castejón.

Conec poc en Bernat Vivancos però, escoltant a l’Auditori la seva peça musical Blau se’m va acudir la idea de la col·lecció Colors.

En aquest llibre torna a aparèixer la figura de l’Antoni Castejón. Si tinc la sort de seguir publicant, segur que els seu record serà el protagonista d’alguna altra dedicatòria.

Blanc. Col. Colors. Pubic. de l’Abadia de Montserrat.

Al cantautor Roger Mas i a sa mare, l’Angelina, i també a la música de Dimitri Xostakòvitx.

En Roger és un dels millors cantautors del nostre país. Ell i la seva família viuen al Solsonès comarca a la que li tinc una gran estimació.

També a Dimitri Xostakòvitx! Visca la seva creativitat!

Negre. Col. Colors. Public. de l’Abadia de Montserrat. 2008.

A l’escriptor Joaquim Carbó, a l’editora Laura Espot i a la música de Dimitri Xostakòvitx.

L’escriptor Joaquim Carbó és el Mestre (amb majúscula)

La Laura Espot té un sisè sentit que l’ha convertit en l’editora més creativa que m’he trobat en el món editorial. Li tinc un gran confiança.

Qui sóc? / ¿Quién soy?. Col. Rialles. La Galera.

A tots els alumnes i mestres de les escoles de la ZER del Solsonès.

Les escoles rurals del Solsonès són la meva alegria pedagògica!

Anem de festa! Ed. Baula.

A en Robafaves, el gegant més guapo del món ia Joan Rodríguez, el meu amic.

És veritat: en Robafaves és el gegant més guapo del món!

En Joan Rodríguez és conserge de l’escola Camí el Mig i una gran persona. Mai té un no per a ningú i sempre regala una bona paraula. Canta molt bé i, amb un grup d’amics, fa els seus bolos.

Roig. Public. de l’Abadia de Montserrat.

A Anjelica Huston i M. Lluïsa Aranaz. I a la música de Bruce Springsteen i Gustav Mahler.

L’Anjelica és la nostra tieta d’Amèrica particular. La Lluïsa i la seva manera de fer ràdio són l’alegría de la huerta.

Mahler i Springsteen… música d’abans, música d’avui!

Groc Public. de l’Abadia de Montserrat.

A Vicenç Lloret, Rosa M. Vidal, Isabel Cardona, Xavier Rodon i Jesús Gonzàlez i a la música de Johannes Brahms i Antonín Dvorák.

Tots ells, tan bons mestres. En el grup cal incloure als dos genis musicals!

Música i poemes per a petits monstres. (Música de Pere Borrell) Col. Lluerna. Public. de l’Abadia de Montserrat.

A Fernanda Cerdaña.

La Fernanda ha viscut intensament. Ara ja és molt velleta però encara conserva el seu punt de picardia. En les cançons d’aquest llibre disc, és una de les protagonistes.

Cançons per a un Bon Nadal. Col. Lluerna. Public. de l’Abadia de Montserrat.

A la compositora i pianista Conxita Prim.

La Conxita va ser tota una institució a Mataró. El músic Pere Borrell i jo van voler recordar el seu nom i la seva figura.

Palma, una bruixa escabellada. Col. Pròxima Parada. Santillana, Grup Promotor.

A Anjelica Huston, la reina de les Bruixes i a Pedro Máñez, el millor perruquer del món.

Altra vegada l’Anjelica!

Des de fa 25 anys, els meus cabells (que ara ja són molt blancs) estan en les mans d’en Pedro.

L’escala d’en Pinxo / La escalera de Panxo Col. Ales de paper. Ed. Lynx.

A Montxo Armendàriz, l’amic que fa cinema.

En Montxo és un cineasta honrat. Les seves pel·lícules mai et deixen indiferent. Secretos del corazón ens va posar en contacte permeten un els treball d’autor més bonics que he fet amb els meus alumnes.

La Xurra. (Coautor amb Xavier Chiva) Col. Grumets.

Bestiari. Poemes i cançons. (Música d’Àngel Valverde) Col. Lluerna. Public. de L’Abadia de Montserrat.

Els dos llibres estan dedicats  la Paloma, en Joan i també a tots els “Rucs del Corredor”.

Rucs del Corredor és una institució dedicada a pa preservació del ruc. Amb el seu esforç, en Joan i la Paloma han tirat endavant aquesta empresa. El seu coratge i el seu bon treball no tenen preu.

Agata. Ed. Lapis.

A l’OBC. L’Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya.

Moltes de les meves tardes de dissabte estan dedicades a l’Auditori de Barcelona i a la seva orquestra. A tots els músics, gràcies.

Tot Dahl /”Todo Roald Dahl”. La Galera  Cal buscar la dedicatòria

Aquest és el llibre que he dedicat a més persones. Totes elles em van ajudar a recopilar idees per a un llibre que estimo moltíssim.

(Castellà)

Más de 40 años ejerciendo de maestra de Educación Primaria.

Formadora del profesorado.

Conferenciante sobre temas de literatura infantil y juvenil destinadas a padres, maestros y niños.

Mas de 30 obras publicadas entre ensayos sobre literatura, cuentos y poesía para público infantil y juvenil.

Teniendo en cuenta que empecé a los diecisiete y llevo más de quarenta años dedicada a la enseñanza, es fácil deducir que ya tengo “una cierta edad”.

Ejerzo de maestra en una escuela pública y, a pesar de los muchos problemas que rodean al mundo escolar, no me siento quemada. Esperemos que la jubilación, que ya se acerca, me coja con los mismos ánimos.

Durante cuatro años, y junto a los alumnos de la escuela Camí del Mig de Mataró, mantuvimos correspondencia con el autor británico Roald Dahl. Fruto de esta relación, nació el libro Todo Roal Dahl (Ed. La Galera) que ha sido revisado y ampliado en 2008.

También, junto a mis alumnos, he realizado cuatro medio-metrajes, dos de ellos premiados por el Departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Dicen que soy poeta. La verdad es que yo no me lo creo del todo. Diria que, más acertadamente, soy una maestra que escribe poemas. Mi tarea consiste en jugar con las palabras y ofrecer los resultados a niños y jóvenes. Parece que a éstos les gusta ya que, en los diez años que llevo de escritora, tengo en mi haber más de treinta libros publicados. Por el momento me divierto mucho escribiendo. El día que me aburra, dejaré este trabajo y me pasaré a otras tares que me complazcan más.

Me encanta el medio radiofónico y, desde hace dos años, semanalmente, llevo a cabo un programa sobre literatura en Mataró Radio que lleva por título Un llibre no és una illa (Un libro no es una isla)

Me gusta mucho el cine y la música. Soy una gran fan del compositor ruso Diimitri Shostakovich. También me fascinan los pájaros y la meteorología.

No leo nunca las críticas (ni sobre mis libros ni sobre los de los demás) No me he presentado nunca a un premio literario y, aunqué no puede decirse  de esta agua no beberé, dudo que lo haga alguna vez.

(Català)

Més de 40 anys exercint de mestra d’Educació Primària.

Formadora del professorat.

Conferenciant  sobre temes de literatura infantil i juvenil destinades a pares, mestres i nens.

Més de 30 obres publicades entre assajos sobre literatura, contes i poesia per a públic infantil i juvenil.

Tenint en compte que vaig començar als disset i duc més de quaranta anys dedicada a l’ensenyament, és fàcil deduir que ja tinc “una certa edat”.

Exerceixo de mestra en una escola pública i, a pesar dels molts problemes que envolten al món escolar, no em sento cremada. Esperem que la jubilació, que ja s’acosta, m’agafi amb els mateixos ànims.

Durant quatre anys, i al costat dels alumnes de l’escola Camí del Mig de Mataró, vam mantenir correspondència amb l’autor britànic Roald Dahl. Fruit d’aquesta relació, va néixer el llibre Tot Roal Dahl (Ed. La Galera) que ha estat revisat i ampliat en 2008 . També, al costat dels meus alumnes, he realitzat quatre migmetrajes, dos d’ells premiats pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Diuen que sóc poeta. La veritat és que jo no acabo de creure-m’ho del tot. Diria que, més aviat, sóc una mestra que escriu poemes. La meva tasca consisteix a jugar amb les paraules i oferir els resultats a nens i joves. Sembla que a aquests els agrada ja que, en els deu anys que duc d’escriptora, tinc en el meu haver més de trenta llibres publicats. De moment em diverteixo molt escrivint. El dia que m’avorreixi, deixaré aquest treball i em passaré a unes altres tasques que em complaguin més.

M’encanta el mitjà radiofònic i, des de fa dos anys, setmanalment, porto a terme un programa sobre literatura a Mataró Ràdio que duu per títol Un llibre no és una illa .

M’agrada molt el cinema i la música. Sóc una gran fan del compositor rus Diimitri Xostakòvitx. També em fascinen els ocells i la meteorologia.

No llegeixo mai les crítiques (ni sobre els meus llibres ni sobre els dels altres) No m’he presentat mai a un premi literari i, encara que no pot dir-se d’aquesta aigua no beuré, dubto que ho faci

alguna vegada.

En aquest lloc trobareu la biografia, la seva obra etc.